Més sucre? Doncs paga més


El consum de sucre simple s’ha relacionat de forma consistent amb canvis en la composició corporal i un augment de pes. Cal recordar que l’obesitat ha estat relacionada amb un augment del risc de patir diferents malalties, com alguns tipus de càncer. Limitar el consum de sucre és una mesura adequada prevenir canvis de composició corporal, caries entre altres malalties diferents.

La última recomanació ferma de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) és reduir el contingut de sucres simples a menys del 10% de la ingesta calòrica total. Tot i que hi ha una recomanació condicional de procurar reduir-los a menys del 5% del valor calòric total de la dieta. És a dir que si un individu necessita diàriament 2000 kcal, la recomanació estableix que no superi els 10-20 grams al dia.

Ahir dilluns 1 de maig va entrar en vigor l’impost sobre les begudes ensucrades a Catalunya. Aquesta iniciativa del Govern és deguda en principi a les declaracions de la mateixa OMS. L’impost afectarà de la següent manera: Les begudes que tinguin de 5-8 grams per cada 100 mil·lilitres tindran una taxa de 0.08 cèntims per litre.  Les que tinguin més, tindran una taxa de 0.12 cèntims per litre. És a dir que per cada dos litres de producte el prou podria arribar a pujar 24 cèntims. La recaptació de diners estimada és de xifres milionàries.

El problema està en el sucre en si mateix? Li hem de tenir pànic? L’hem de prohibir?

No. S’ha de controlar la seva ingesta de forma estricte. Ja que el consum actual és desorbitat. El sucre actualment és l’enemic per molta gent, segons molts professionals és el nou verí ocult dels aliments. És certa aquesta afirmació? En part se’ls hi podria donar la raó ja que hi ha productes que tenen quantitats desorbitades. La gran majoria productes amb un alt grau de processament, galetes, brioixeria, postres làctics en son bons exemples. A més a més de forma majoritària els productes més ensucrats son els que en la seva composició tenen altres components que deixen molt que desitjar com els greixos vegetals hidrogenats  com l’oli de palma.

De totes formes, en el cas dels làctics hi ha evidència científica que demostra que durant la infància aquells nens que prenen iogurt ensucrat globalment tenen un consum inferior de sucre i una millor qualitat de la dieta. A més a més existeix un altre població feta sobre una cohort francesa que demostra que aquelles persones que afegeixen sucre al iogurt, solen afegir més quantitat de la que s’hi afegeix de manera industrial.

Unes bones recomanacions per la població general serien:

Doctor@ l‘aliment ‘X’ no em cau bé

 

“Doctor@, hi ha vegades que quan menjo un aliment ‘X’, no em cau bé”, és una frase cada vegada més freqüent en les consultes mèdiques, i un tema de rabiosa actualitat. Quan ingerim un aliment, en alguns casos, és possible presentar una reacció anòmala o adversa. Aquestes reaccions es classifiquen en tòxiques, quan poden afectar qualsevol individu sempre que s’ingereixi  una quantitat suficient de la substància (ex: químics com conservants, tòxics naturals,….); o al·lèrgia (reacció immunitària) o intolerància (reacció no immunitària), quan tan sols es donen en uns pocs individus susceptibles.

Junt amb la Dra. Galvan, metgessa resident de la Secció d’Al·lergologia de l’Hospital Vall d’Hebron i membre de la Societat Catalana d’Al·lèrgia i Immunologia Clínica (SCAIC) volem donar a conèixer de forma rigorosa i científica les veritats i els falsos mites d’aquest polèmic tema que porta a la confusió cada cop a més persones del nostra territori.

Al territori Espanyol l’al·lèrgia alimentària afecta al 6-8% dels nens menors 4 anys, i al voltant del 7% dels adults. L’al·lèrgia produeix una reacció immediata cada vegada que es consumeix l’aliment, i la importància del correcte diagnòstic rau en la possibilitat de presentar reaccions potencialment greus. El seu diagnòstic s’ha de basar en una adequada història clínica, proves cutànies, anticossos IgE específics enfront a l’aliment i, finalment, en alguns casos, és necessari comprovar a l’hopital si el pacient tolera l’aliment sospitós o si presenta una reacció. Així es pot valorar la gravetat dels símptomes i amb quina quantitat es desencadenen.

D’altra banda tenim les intoleràncies, que es presenten per un dèficit metabòlic o enzimàtic, congènit, adquirit amb l’edat o bé de forma secundària a causa d’un altre malaltia. Les més conegudes són la intolerància a la lactosa, i més rarament a altres glúcids com la sacarosa, el sorbitol o, la fructosa. Respecte la intolerància a la histamina, tot i estar molt de moda, encara és un tema controvertit per falta d’evidència científica (ho deixarem per un altre article). Per al diagnòstic d’intoleràncies actualment s’empren anàlisi de femta o aire expirat i estudis histològics que demostren l’absència de l’enzim o la manca dels productes produïts per aquest.

Amb l’augment creixent en l’interès per aquests temes, han sorgit un gran nombre de “test” que prometen diagnosticar l’ “al·lèrgia” o “intolerància” als aliments. Malauradament, molts d’ells no disposen de base científica i/o són controvertits per falta de reproductibilitat o manca d’estudis científics que valorin “si aquestes proves realment responen a la pregunta que els hi plantegem”, motiu pel qual mai han estat avalats per la comunitat científica. Això no impedeix que alguns professionals els recomanin, i puguin portar a falsos diagnòstics, provocant confusió i suposant dietes restrictives innecessàries. La Societat Catalana d’Al·lergologia i Immunologia Clínica, així com nombroses societats científiques a tot el món incloent l’Europea i l’Espanyola, reconeixen com a proves no validades per a diagnosticar al·lèrgia les següents: citotòxiques (test ALCAT, NOVO immogenics), determinació d’IgG específica, cinesiologia, provocació i neutralització subcutània i sublingual, Test de DRIA, bioressonància i electroacupuntura. Algunes d’aquestes proves es basen en mètodes tan rocambolescos com en la pèrdua de força al braç per la sustentació d’un contenidor amb l’aliment. De tots ells, un dels més populars són la determinació d’IgG específiques a aliments. No només s’ha vist que els resultats varien en la mateixa persona si es torna a repetir el test en més d’una ocasió, sinó que a més, centra l’atenció en un tipus d’anticòs que no és per se marcador de reaccions prejudicials, ja que en els pacients al·lèrgics fins i tot s’ha demostrat que valors alts d’IgG4 específiques produeixen un efecte protector enfront desenvolupar reaccions immunitàries als aliments.

Així doncs, quan veiem que el que ens ofereixen algunes farmàcies o laboratoris són test d’”intolerància” que mesuren la quantitat d’IgG enfront aliments, un s’adona de la quantitat d’incongruències i errors de base que comporta aquesta afirmació. El consell de la comunitat d’al·lergòlegs és que, independentment dels test que un vulgui provar, no s’ha de substituir mai l’estudi de l’al·lèrgia o intolerància per especialistes en al·lergologia, digestologia o nutrició. Les conseqüències que comporta un mal diagnòstic, a part de limitacions del dia a dia, insatisfacció i problemes nutricionals; també pot comportar presentar reaccions al·lèrgiques potencialment greus i a delmar francament la qualitat de vida de les persones afectades.