Les persones obeses perceben menys els sabors

Investigadors de la Universitat de València conjuntament amb el Human Nutrition Research Center de Boston han demostrat per primera vegada l’associació entre l’obesitat i una menor capacitat de percebre els sabors. Aquesta és la principal conclusió després d’analitzar a 381 homes i dones d’entre 55 i 75 anys.

Estudis previs ja havien observat una associació entre l’obesitat i cadascun dels cinc sabors reconeguts internacionalment (dolç, salat, amarg, àcid i umami), analitzats de forma separada. Aquesta és la primera vegada que s’associa aquesta malaltia metabòlica amb la puntuació en la percepció total de tots els sabors. Es tracta d’uns resultats molt importants ja que posen de manifest la necessitat de tenir en compte la capacitat de percepció dels diferents sabors per part de cada persona a l’hora de pautar dietes per prevenir o tractar l’obesitat.

És important destacar que degut al disseny de l’estudi no és pot establir una relació de causa-efecte, i per tant, es necessiten estudis longitudinals (seguint als participants al llarg del temps) per tal de confirmar-los. No obstant, prèviament s’ha demostrat que les papil·les gustatives de ratolins obesos es veuen destruïdes possiblement per la inflamació que acompanya l’obesitat. En aquest sentit, en els últims temps s’està hipotetitzant que una menor capacitat de percebre els sabors en determinades persones pot produir una major ingesta d’aliments per aconseguir que arribi al cervell la informació suficient de sabor per desencadenar senyals de sacietat i que així es pari de menjar.

Així doncs, l’elaboració de dietes no només haurien de ser saludables, sinó també més saboroses i personalitzades a les preferències de cada persona per tal d’aconseguir una major adherència.

 

Referència: Oscar Coltell, José V Sorlí, Eva M Asensio, Rebeca Fernández-Carrión, Rocío Barragán, Carolina Ortega-Azorín, Ramon Estruch, José I González, Jordi Salas-Salvadó, Stefania Lamon-Fava, Alice H Lichtenstein, Dolores Corella Association between taste perception and adiposity in overweight or obese older subjects with metabolic syndrome and identification of novel taste-related genes https://academic.oup.com/ajcn/advance-article-abstract/doi/10.1093/ajcn/nqz038/5475744?redirectedFrom=fulltext

Homes i barba: una atracció microbiològica

Superherois? Segur tenen barba i … bacteris

 

L’atracció que pot provocar tant a homes com a dones una barba estil hipster ara també inclou diferents microorganismes, en aquest cas, bacteris.

 

Serena Galiè, investigadora de la Universitat Rovira i Virgili ens ha introduït en aquest desconegut món microbiològic, en una de les xerrades divulgatives organitzades per al del Pint of Science, a Tarragona fa un mes.

La xerrada comença amb una declaració impactant: la barba dels homes pot contenir espècies bacterianes, que pertanyen a un gènere comunament identificat en mostres de femta.

Després de la primera impressió repugnant que aquesta notícia va suscitar en el públic, s’han donat diversos exemples d’estudis científics on es va demostrar que no només és comú que aquests bacteris existeixin, fins i tot en entorns inesperats com la barba, sinó que no solen ser patògens.

Ara bé, investigadors anglesos han dut a terme una investigació molt interessant. Un cop revelats els noms dels bacteris de la barba, el científic Robert Adams va fer un descobriment enlluernador: aquests bacteris eren capaços de produir antibiòtics actius enfront d’altres potencialment patògens i immunes als antibiòtics comuns.

El missatge final? Doncs, abans de tot, conèixer que els bacteris no són per definició dolents, ja que compartim amb ells molt més del que podríem pensar. A més, ens poden proporcionar una arma molt eficaç davant d’un dels problemes més urgent en la salut pública: la resistència als antibiòtics.

Finalment, els amants de la barba poden estar tranquils: tot i tenir un cultiu bacterià personal, els “barbuts” podrien convertir-se en els nous herois per a la recerca d’antibiòtics.

Bibliografía

La migdiada perllongada durant el dia s’associa amb un augment de l’adipositat i la diabetis tipus 2

La migdiada és una pràctica comuna en moltes parts del món, inclosa la regió mediterrània. Una migdiada curta (<30 min) sembla relacionar-se amb potencials beneficis sobre la salut. Alguns dels potencials beneficis descrits són: millorar l’estat d’alerta, millorar el rendiment i la funció cognitiva, així com reduir el risc de mortalitat. D’altra banda, les migdiades més llargues, i especialment ≥60 min/dia s’han associat amb una major morbiditat i mortalitat en comparació amb l’absència de migdiades.

Fins a la data, cap estudi previ havia examinat si el temps de migdiada s’associa amb el desenvolupament de diabetis tipus 2, mentre que l’associació entre la migdiada i l’adipositat, el predictor més important de la diabetis tipus 2, amb prou feines s’ha investigat.

Per tal d’augmentar el coneixement en aquesta àrea, en el marc de l’estudi PREDIMED-Plus (Prevenció amb Dieta Mediterrània-Plus), un nou assaig clínic per a la prevenció de la malaltia cardiovascular basat en un programa intensiu de canvi d’estil de vida per perdre pes, investigadors de l’Unitat de Nutrició de la Universitat Rovira i Virgili, en col·laboració amb altres grups de recerca de l’estudi PREDIMED-Plus, van avaluar la relació entre la migdiada diürna i el risc de patir diabetis tipus 2 y diferents mesures d’adipositat . L’estudi es va realitzar sobre 2190 participants d’avançada edat amb sobrepès/obesitat i síndrome metabòlica.

Els investigadors van observar que les migdiades més llargues es van associar amb una major prevalença de diabetis tipus 2 i de pitjors valors d’adipositat. A més, l’augment de 10 minuts de migdiada durant el dia es va associar amb una major prevalença de diabetis tipus 2 i un major índex de massa corporal i circumferència de la cintura. A més, en comparació amb la migdiada de 5 a <30 min, la migdiada ≥90 min per dia es va associar amb una major prevalença de diabetis tipus 2 i diferents mesures que indiquen l’acumulació de greix.

L’estudi, publicat a la revista científica Journal of Clinical Medicine al juliol de 2019, ha estat dirigit per Christopher Papandreou, investigador sènior de la Unitat de Nutrició Humana de la Universitat Rovira i Virgili, i el Professor Jordi Salas-Salvadó, cap de la unitat de Nutrició Humana. Director Clínic de Nutrició en el Servei de Medicina Interna de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, investigador principal del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa Fisiopatologia de l’Obesitat i Nutrició (CIBERobn), i tots dos membres de l’Institut de Recerca de Salut Pere Virgili (IISPV ).