La migdiada perllongada durant el dia s’associa amb un augment de l’adipositat i la diabetis tipus 2

La migdiada és una pràctica comuna en moltes parts del món, inclosa la regió mediterrània. Una migdiada curta (<30 min) sembla relacionar-se amb potencials beneficis sobre la salut. Alguns dels potencials beneficis descrits són: millorar l’estat d’alerta, millorar el rendiment i la funció cognitiva, així com reduir el risc de mortalitat. D’altra banda, les migdiades més llargues, i especialment ≥60 min/dia s’han associat amb una major morbiditat i mortalitat en comparació amb l’absència de migdiades.

Fins a la data, cap estudi previ havia examinat si el temps de migdiada s’associa amb el desenvolupament de diabetis tipus 2, mentre que l’associació entre la migdiada i l’adipositat, el predictor més important de la diabetis tipus 2, amb prou feines s’ha investigat.

Per tal d’augmentar el coneixement en aquesta àrea, en el marc de l’estudi PREDIMED-Plus (Prevenció amb Dieta Mediterrània-Plus), un nou assaig clínic per a la prevenció de la malaltia cardiovascular basat en un programa intensiu de canvi d’estil de vida per perdre pes, investigadors de l’Unitat de Nutrició de la Universitat Rovira i Virgili, en col·laboració amb altres grups de recerca de l’estudi PREDIMED-Plus, van avaluar la relació entre la migdiada diürna i el risc de patir diabetis tipus 2 y diferents mesures d’adipositat . L’estudi es va realitzar sobre 2190 participants d’avançada edat amb sobrepès/obesitat i síndrome metabòlica.

Els investigadors van observar que les migdiades més llargues es van associar amb una major prevalença de diabetis tipus 2 i de pitjors valors d’adipositat. A més, l’augment de 10 minuts de migdiada durant el dia es va associar amb una major prevalença de diabetis tipus 2 i un major índex de massa corporal i circumferència de la cintura. A més, en comparació amb la migdiada de 5 a <30 min, la migdiada ≥90 min per dia es va associar amb una major prevalença de diabetis tipus 2 i diferents mesures que indiquen l’acumulació de greix.

L’estudi, publicat a la revista científica Journal of Clinical Medicine al juliol de 2019, ha estat dirigit per Christopher Papandreou, investigador sènior de la Unitat de Nutrició Humana de la Universitat Rovira i Virgili, i el Professor Jordi Salas-Salvadó, cap de la unitat de Nutrició Humana. Director Clínic de Nutrició en el Servei de Medicina Interna de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, investigador principal del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa Fisiopatologia de l’Obesitat i Nutrició (CIBERobn), i tots dos membres de l’Institut de Recerca de Salut Pere Virgili (IISPV ).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.